|
|
 |
|
Santi Serratosa en plena acció, exprement la potència de la seva bateria
L'afluència de públic a la Font del Balç va ser espectacular, com es pot deduïr pel núvol de fum
A la imatge podem observar les dues bateries siameses, enganxades pel bombo |
ASSTRIO + 1 Els aficionats més fidels als concerts de la Berguedana de Jazz saben per experiència que quan un concert comença i la sala està plena a petar només poden passar dues coses. Una: que el concert sigui un infern, una bacanal de sorolls on és difícil destriar els sons que surten dels instruments d’entre els crits generalitzats de la concurrència. Dues: que, per aquelles estranyes comunions entre gustos i interessos, músics i públic comencin a caminar en una sola direcció i el concert acabi en èxit. La nit d’Asstrio va començar amb el local fins a la bandera, la cosa era saber si hi hauria infern o comunió. I el segon abans de la primera nota de la primera cançó es va produir el miracle: un segon de silenci, un segon d’expectació general. Ja n’hi havia prou amb aquest segon per saber-ho: el concert seria sens dubte un èxit rotund. El trio format per Santi Careta (guitarra), Arecio Smith (orgue Hammond) i Santi Serratosa (bateria) ens presentaven el seu nou disc ‘As soon as possible’ (que com era d’esperar per l’entrega del públic van vendre profusament després del concert) i a la ja habitual sobredosi sonora de la formació barcelonina s’hi afegia una altra bateria de la categoria de la de Toni Pagès, per si algú no en tenia prou. El resultat va ser una base rítmica brutal i molt ben coordinada, un diàleg permanent entre Serratosa i Pagès ben rodat després de tocar dos dies seguits al Jamboree. La resta de la base purament rítmica (si és que en aquesta formació hi ha alguna altra cosa que no sigui ritme desenfrenat) la formava la mà esquerra d’Arecio Smith, convertida en baix elèctric sobre les tecles del Hammond. Arecio Smith es va moure com peix a l’aigua tant en la faceta purament musical com en la tasca de portaveu del grup davant d’una concurrència enfervorida, que fins i tot reia a gust amb les seves performances músico-teatrals. Santi Careta va esprémer especialment la potencia de la seva guitarra, i es va dissoldre en les frases, ritmes i tempos del quartet per goig de la contundència del conjunt. La vetllada es va omplir de temes vells i nous d’Asstrio, una descàrrega de groove i funk-jazz amb composicions pròpies i versions (algunes de les quals ben sorprenents) que van encantar un públic entregat sense descans des d’aquell primer segon miraculós fins a l’últim bis. És de justícia acabar dient que sempre serà un plaer comprovar com hi ha músics capaços de fer caminar un projecte musical, de la mena que sigui. I està clar que Asstrio camina. RE
|
|
 |
|
|
|
|
