|
|
 |
|
Johnny Branchizio ens va oferir un recull d'estàndards sorgit del pou de la seva memòria musical
L'estil bluesy del trio va fer que la vetllada es desenvolupés en un clima retro molt agradable
Branchizio és una garantia de qualitat amb les mans glaçades i tot |
JOHNNY BRANCHIZIO Tots més o menys sabíem què anàvem a veure, cosa que deixava poques opcions a les sorpreses, el títol ho deia tot o quasi tot. Tothom sap que un estàndard tan pot ser una cançó de bressol, com un himne, com un gran èxit mediàtic com ‘Volaré’ i tantes altres, tot i que, quan a estàndards ens referim, aquest solen ser els americans. Ara mateix em ve a la memòria un concert de Joan Sanmartí en el qual ens va oferir un repertori d'estàndards curiosos passats pel seu sedaç experimentador dins dels quals hi havia fins i tot el Kumbaià. En la dècada dels 60, Wes Montgomery, el gran revolucionari de la guitarra, també va caure en la temptació i va enregistrar alguns discos amb grans èxits acompanyat d'orquestra, tot i que en el seu cas era obvi que es tractava al meu entendre d'una necessitat material més que no pas creativa. En el concert que ens ocupa suposo que el fet que les melodies fossin tan identificables pel personal va crear empatia envers el concert i el fet que la forma tingués a veure amb l'estil bluesy dels trios clàssics de guitarra, orgue i tambors va fer que la vetllada es desenvolupés en un clima retro agradable. A tot això cal afegir-hi la gran professionalitat i el savoir faire dels músics. TBC |
|
 |
|
|
|
|
