|
|
 |
|
Càlida ambientació bluesera de Nova Orleans i cerveses acumulades sobre les taules
El bon rotllo i la interacció entre els músics va ser la tònica dominant del concert
En Lluís Coloma que sembla que no pot contenir-se assegut a la cadira |
LLUÍS COLOMA TRIO Les llums de coloraines dels anuncis de cervesa del Casino i poca llum més sempre conviden a concerts d'ambientació bluesera, o almenys és la meva apreciació personal. En tot cas, l'ambientació de barreja costumista catalano-berguedana-americana produeix un efecte interessant a l'hora d'ambientar un concert, i és cert que aquesta vegada va fer el seu efecte. Aquells blues arrossegats, densos i canalles ens transportaven a d'altres èpoques i d'altres llocs... qui pogués ser a Nova Orleans! El trio de'n Lluís Coloma no és de Nova Orleans ni de Memphis, però s'ho va passar pipa. Tots tres van estar fantàstics en el seu paper, i en el bon rotllo i la fluïdesa de la seva interacció a dalt de l'escenari. En Marc Ruiz, bateria substitut del previst Ramón Díaz, va estar completament compenetrat amb el grup i amb la música que interpretava. En Manolo Germán, enorme contrabaixista (al meny a dalt de l'escenari bé que ho semblava) s'ho passava d'allò més bé i ens ho transmetia. I al Lluís Coloma li faltaven octaves per fer volar els dits; es veia que necessitava un tros més de piano, perquè les del que portava ja se les sabia totes i en volia més. El boogie woogie, primigeni rock n'roll, té aquestes coses: sense grans complicacions harmòniques o melòdiques, la qüestió és el ritme i la velocitat. Tot això es tradueix en efectisme i espectacularitat, és a dir, en un concert per passar-s'ho bomba. QUIM CASTILLA
|
|
 |
|
|
|
|
