|
|
 |
|
Happy House al complet, una formació que va sorprendre des de la primera nota
La base rítmica es va plantar a l'escenari amb molta energia
D-Beat González, Dani Domínguez i Albert Cirera, en un moment del concert |
HAPPY HOUSE Com en el millor dels somnis, en el moment en que es tanquen els llums es produeix un silenci diferent als altres, és el silenci expectant, un silenci a punt de trencar-se, un silenci que esdevindrà música en sonar la primera nota, un silenci que ha obert la porta a la sorpresa auditiva. Happy house ens va sorprendre des de la primera nota i des del primer silenci amb unes composicions senzilles en l’aspecte melòdic però complexes en l’àmbit formal amb canvis de dinàmiques i dos plànols ben diferenciats: un seria el de la base rítmica, una base rítmica energèticament potent i força lliure, diferenciada fins i tot entre els dos instruments que la formen, contrabaix (baix elèctric) i bateria, i l’altre formada pel saxo i la guitarra -tot i que aquesta també realitza tasques rítmico-harmòniques- més subtil. Això va suposar que el contrast entre els dos plànols fos a estones més accentuat del que la subjectivitat general pot arribar a entendre, però en l’art tot és permès. També caldria diferenciar les dues parts: la primera, al meu entendre, va ser la més allunyada del concepte rock explosiu que ells anunciaven, a mi els temes em van fer recordar cançons de pel•lícules -com en aquell disc fabulós de Michael Mantler i Carla Bley ‘Movies’- i la segona força més energètica, que en alguns moments ens va fer pensar en King Crimson. Però deixant de banda les comparacions, que tots sabem que són odioses, podem certificar que els Happy House són una banda de bandolers amb projecció i nosaltres ens ho vam passar d’allò més bé. TBC
|
|
 |
|
|
|
|
