|
|
 |
|
iLa Cantor amb la resta del quartet, durant les sempre complicades proves de so
La guitarrista novaiorquesa va demostrar que la tímida joventut no està renyida amb el talent
Joe Smith va ser en tot moment un dels puntals del so del quartet d'iLa Cantor |
ILA CANTOR QUARTET Comença el concert amb un tema rítmic constant a la guitarra. El segueix una balada matinera amb tocs ‘bluesy’, però que sembla tenir reminiscències tipus Michael Mantler. El tercer tema basat en arpegis insistents recorda a Steve Reich i el seu Electric Counterpoint, seguit d’un duet de guitarra i saxo que ens duria al tema més enganxós, amb una melodia de caire clàssic impulsada per una percussió d’allò més rockera, molt de l’estil del Joe. D’aquesta manera ens vam plantar en la mitja part en la qual algunes persones de l’auditori, ja sigui perquè han de matinar o perquè pensen que ja han vist i sentit allò que els era necessari per fer-se una idea aproximada de la música que fa aquesta noia querubínica del nou mil•leni, mimada en tot moment per aquests músics bregats en mil batalles, van optar per abandonar la sala. Una sala en la qual es notava l’absència del mestre de cerimònies omnipresent al Casino Berguedà des de que tinc ús de raó i d’això ja fa una pila d’anys: en Daniel Tristany, gran mestre i artesà del teatre berguedà. En començar la segona part va quedar clar que els qui van marxar per una causa o altra es van perdre una part important de l’espectacle, gairebé la meitat més el final. Sí, el final. Qui se’n va del cinema abans del final de la pel•lícula? Que no s’ho prenguin malament els que van marxar abans! només és una reflexió... A la segona part, perduda ja la timidesa i la manca d’acoblament inicial, el grup impulsat sobretot per un Joe Smith insaciable de ritme ens va fer viure els millors moments del concert. Tot i la substitució del contrabaix per un pianista castigat a fer el paper de baix, l’Albert Sanz, que es va deixar notar positivament, així com també les intervencions solistes del Frederick Carlquist. Però cal valorar sobretot la feina tant compositiva com interpretativa de l’iLa Cantor, que tot i la seva tímida jovenesa va demostrar que podia capitanejar un grup de mercenaris com aquest. TBC
|
|
 |
|
|
|
|
